Año V - Edición del día  23 Jul, 2014 - 03:10
Menú

Últimos 20 Comentarios

Registrarse




 


 ¿Has perdido tu contraseña?
 ¿Nuevo usuario? ¡Registrate!

Va dir...

Necesitamos un Consell de les Arts que gestione los recursos culturales

-- FRANCESC TORRES 19/10/2003

Online?
Actualmente hay 67 invitados y 0 usuarios registrados en línea.

Puedes loguearte o crear una cuenta nueva aqui.

e-madrid.org

e-sevilla.org
Rompe accidentalmente una vasija de una exposición de Ai Weiwei en el CAAC

Pacto por la cultura. Andalucía

La Caixa invertirá 10 millones de euros en las Atarazanas

Laffón: "El autor debe dejar que la obra hable y desaparecer"

¿Qué fue del teatro público andaluz?

e-valencia.org
Gran Fiesta de Fin de Císcar

Arte público y manejos

Miedo en Venecia o La poesía sigue siendo un arma cargada de futuro

Quo vadis IVAM

EMERGENCIAS

e-norte *
2005-2009. GRACIAS

El portugués Miguel Von Haffe, nuevo director del CGAC

Una elección hedionda: el fin del "concurso" del MUSAC. - Fernando Castro Flórez

Desde el fondo de los reptiles, con amor.

El portugués Miguel von Haffe, propuesto para dirigir el CGAC

Otros artículos
Artículos más antiguos

e-barcelona.org FAQ (Preguntas más Frecuentes)


Categoria: Principal -> Aportacions i comentaris . Consell de la Cultura i de les Arts

Pregunta

Respuesta

Romà Gubern

Breus reflexions sobre el document del Comissionat per al Consell de la Cultura i de les Arts:
I. El marc
El diagnòstic és sintètic i correcte. Tanmateix crec que en la actualitat els problemes més greus afecten no tant a la creació –que avui gaudeix de hardware barat o assequible- com a la difusió de les obres, sovint dificultada per la selectivitat o el control econòmic dels canals de distribució.
II. La (meva) opinió
El Consell tindria que propiciar, no dirigir; afavorir els potencials creatius existents al teixit social.
Una de les seves tasques claus és la previsió o anticipació (prospectiva).
En aquest sentit, les complexes relacions amb el Departament de Cultura –en el sentit de evitar solapaments de funcions i tasques- podrien discriminar tendecialment els àmbits de la estratègia (Consell) i de la tàctica (Departament).
Fora desitjable una certa capilaritat del Consell amb les fundacions privades.
Romà Gubern


Romà Gubern (teórico del cine). Creo que el documento elaborado por Bricall es muy genérico, muy amplio y un poco abstracto, pero es un punto de partida interesante. Como suele decirse, el movimiento se demuestra andando y habrá que ver cómo se acaba concretando. Creo que debería ser suprapartidista, integrado por una mayoría de profesionales de la cultura. Y, por lo menos de entrada, no me parece que sea contradictorio con la existencia del Departamento de Cultura, aunque podría acabar absorbiéndolo. Pero considero que les corresponden funciones distintas. El Consejo de las Artes debe ocuparse de cuestiones estratégicas, por encima del día a día, para actuar con una visión global, y el departamento, de las tácticas.

Arriba
Fèlix Manito

¿ Perquè un Consell de la Cultura i de les Arts ?
1. Per desenvolupar la governabilitat com la primera tasca de les institucions culturals
La governabilitat, entesa com la capacitat d'involucrar els principals agents d'una comunitat en un projecte compartit, ha de ser l’objectiu prioritari del Consell de la Cultura i de les Arts. L’àmbit de la cultura, per les seves característiques específiques, necessita estructurar espais i instruments que permetin avançar en una línia de concertació entre els diversos agents i, per tant, el diàleg ha de servir no només com a intercanvi d’informació, sinó com a escenari per construir propostes concretes i consensuar objectius comuns. L’aposta del Consell ha de ser la seva configuració com a instrument relacional que mobilitza, ordena i enforteix els múltiples agents existents; en definitiva, que crea i provoca el diàleg entre els diferents agents culturals del país. Ara bé, l’agenda del Consell no és pot reduir a gestionar consens entre els agents sobre recursos, equipaments, etc., sinó que també ha de incorporar el diàleg amb els ciutadans. La necessitat del diàleg entre Administració pública i ciutadans és un dels temes més reiterats en els darrers anys i també és el repte del món de la cultura i del Consell.

2. Per generar el màxim valor públic a l’oferta cultural
Les dinàmiques entre oferta i demanda es regulen de forma diferent en funció de si l'oferta prové del sector públic o el sector privat. Aquesta frontera evident s'ha anat difuminant per la pressió del factor econòmic en l'oferta cultural pública. Es necessari tornar a recuperar el discurs de lo públic en l'oferta cultural generada des de l'administració. La funció pública s'ha d'entendre com la capacitat emprenedora per generar valor públic. Valor públic és identificar objectius estratègics, analitzar el posicionament de la cultura a Catalunya respecte al seu entorn i disposar d'un sistema cultural articulat a múltiples escales, incorporant la flexibilitat en la seva gestió. Especialment la voluntat emprenedora d'ajuntaments i societat civil ha d’estar reflectida amb claredat en la dinàmica del Consell . De fet el mapa cultural actual ja és el resultat d'aquests lideratges.

3. Per promoure acords entre administracions i agents
El Consell a partir dels seus objectius ha d'establir relacions amb la resta d'administracions i dissenyar models de gestió ad hoc. En aquesta línia la necessitat de desenvolupar estratègies de xarxa, d'organització de la cooperació entre diversos agents i fins i tot el naixement de projectes culturals compartits és l'escenari desitjable per evitar l'aïllament del Consell de la dinàmica de l’oferta. El Consell també ha de significar un nou sistema de relació entre els diferents projectes culturals del país. Una relació que obliga a les parts: en un cas a treballar per uns objectius específics en l’altre a facilitar els recursos i la cobertura necessària. Òbviament l’especificitat dels paràmetres vindrà donada pel grau de finançament públic de cada iniciativa, però en línies generals significa establir objectius clars, mesurables i consensuats.

4. Per desenvolupar els eixos transversals de la cultura
S’imposa concebre una política cultural que desplegui totes les dimensions a què necessàriament ha de fer referència: l’espai dels valors, del diàleg, de la informació, de la creativitat, de la recerca, de la innovació, de la participació i, especialment, l’impacte econòmic i territorial. Cal insistir en una concepció global de desenvolupament cultural, superant el concepte antic d’acció cultural i d’un excés de sectorialització. Això obliga a operar a través de sectors però també d’eixos transversals: la descentralització, el rol de les associacions, el rol de la cultura científico-tècnica, el rol de les indústries de la cultura, les noves relacions entre economia i cultura, el rol dels mitjans de comunicació i la importància significativa de l’educació. Una política cultural, doncs, que s’estructuri per eixos transversals i no tant pels sectors clàssics de la cultura. També, l’estructura administrativa del Consell hauria de poder superar el plantejament “ministerial” o sectorial dels problemes amb que s’haurà d’enfrontar, per anar situant des dels inicis els problemes des de la seva complexitat, integralitat i territorialitat.

5. Per associar la cultura amb les polítiques de coneixement, comunicació i educació
Les polítiques associades al coneixement, la comunicació i l’educació constituiran un dels eixos principals de les polítiques de promoció econòmica i social. Aquestes polítiques estaran directament vinculades a les aliances amb agents locals i globals que estiguin impulsades des de les administracions. Les noves centralitats a les ciutats es vehiculen en espais vinculats a la comunicació, la formació i les noves tecnologies. En aquest sentit, resultaria suïcida per la dinàmica del Consell mantenir-se al marge d'aquests projectes. L’impuls d'aquesta aliança de la cultura, amb el coneixement, la comunicació i l’educació passa per promoure les funcions de lideratge i interlocució del Consell envers aquests sectors.

6. Per implementar les polítiques de qualitat i avaluació en la gestió cultural
Cada vegada més s'observa que la forma de gestió, la seva adequació a la demanda i necessitats reals, és tant o més estratègic que les pròpies infrastructures. L'oferta cultural exigeix una gestió de qualitat. El Consell cal que desplegui accions de foment de la qualitat i programes d'implantació de l'avaluació. Els processos d’avaluació han de fer referència a dues dimensions igualment importants: la primera es el desplegament d’una bateria d’indicadors de país que permetin seguir el pols cultural (l’evolució de les pràctiques culturals, la dimensió econòmica de l’activitat cultural, l’anàlisi d’impacte de la cultura en el context econòmic i social, l’anàlisi de la creació són alguns dels aspectes a analitzar), per altra banda cal dibuixar indicadors associats a projectes específics que permetin avaluar de la manera més àmplia i mesurable possible l’evolució dels projectes culturals en relació als objectius als quals han de respondre. Continuen sent necessàries accions conjuntes del sector públic i privat que desenvolupin eines (enquestes, estudis, etc.) pel coneixement sistemàtic de l'evolució dels hàbits culturals i de la demanda.

7. Per recuperar l'art d'innovar a l'oferta cultural pública
L'acció cultural va desenvolupar un paper clau en la consolidació de la democràcia. Va ser una acció basada en l'experimentació, el risc i la recerca. Sense aquest treball difícilment tindrien el mapa actual d'equipaments i serveis. Actualment està instal·lada a la gestió cultural la cultura de no-risc. Aquesta cultura està actuant de fre al desenvolupament de dinàmiques innovadores en l'oferta cultural. Gestionar la innovació exigeix que s'inclogui el risc dins dels objectius d'oferta. La innovació és un imperatiu estratègic de primer magnitud per a l'empresa. També pel sector públic de la cultura es imprescindible.

Arriba
Joana Escobedo
Biblioteca de Catalunya

Primera part. Des de l’òptica d’una biblioteca nacional –garant dels drets de l’home a la informació i a la
cultura- la lectura del document sembla que dugui a pensar que tenen un pes més específic els béns
culturals que la societat promou que no pas els que rep com a llegat, de les generacions anteriors o de la
pròpia. En conseqüència, potser s’incideix més en el foment cultural que en la difusió – que sembla
limitada a un present quan l’abast futur és importantíssim-, tot i que entenc que la difusió estableix un
circuit que es projecta en el foment, en la creativitat. Aquesta difusió s’hauria de complementar amb la
conservació del patrimoni, bàsica per recuperar la memòria històrica col·lectiva.
En l’àmbit nostre i pel que fa a biblioteques, els canvis rellevants a què fa referència el document es va
produir més tard.
Potser inclouria en el suport de l’estructura social la figura de l’assessor, poc sol·licitada en algunes
àrees, però necessària en d’altres. I no sé si no faria referència al mecenatge, a l’esponsorització, als
projectes de cooperació...
Suposo que la dicotomia societat/economia (que també hauria de considerar els resultats a llarg termini)
respon a uns paràmetres ben determinats que engloben la totalitat. Amb tot, no sé si fóra ampliable a
d’altres codis.
Segona part. Estic d’acord pel que fa a la determinació d’estratègies per a la generació d’una demanda
cultural de qualitat. Tanmateix, pel que fa al text, diria que certs plantejaments encara hipotètics podrien
fer perdre eficàcia a frases inicials dels paràgrafs sobre autonomia, coherència i transparència –tot i que
es presenten en futur hipotètic-, valors idonis des del punt de vista conceptual, que requereixen, però, uns condicionants concrets.

Arriba
Francesc Roca

Penso que el paper, en línies generals, és molt correcte. Ara:
Primer: el concepte de cultura que s’utilitza és encara, penso, massa reduït, massa estret.
Segon: m’ha sorprès el caràcter a-territorial i a-temporal del text. Se suposa que estem parlant de les necessitats de creació i de projecció de la cultura catalana, actual, i de sempre, d’aquí, i d’arreu del món.
Tercer: el futur Consell hauria de tenir com a una de les seves prioritats el reconeixement de les contribucions culturals catalanes -passades i presents- a l’esdevenidor de (simplificant) la ‘cultura universal’.
Quart: el Consell podria connectar amb les institucions culturals del món que específicament tenen nom català. T’adjunto un text amb la proposta. Hauríem de començar, és clar, per fer-ne una simple llista. Jo fa mesos que hi treballo n’he trobat, pel moment, uns 400.
El Consell de la Cultura i de les Arts i 400 centres de cultura al món
Actualment (novembre del 2.004) hi ha, a diferents països del món, especialment a Amèrica i a Europa, un cert nombre de institucions culturals de tot tipus que, per raons molt diverses, han adoptat com a nom propi de la institució el nom d’un artista/ científic/ pensador/ ensenyant/ mecenes d’origen català/valencià/balear. (Naturalment, la major part de les institucions culturals ideades, promogudes, o amb participació catalana important, no han adoptat un nom català, si més no, inicialment).
De tots els temps
Aquest creador pot ésser contemporani, del segle XX, però, pot ésser, també, un català del Renaixement, de la Il·lustració, o del Vuit-cents. Sovint, és clar, serà un ‘català d’Amèrica’ (o un fill de catalans d’Amèrica).

Tipologia
Entre aquestes institucions amb nom català hi ha Museus, Arxius i Col·leccions, Biblioteques, de diversos formats, alguns Teatres i Auditoris, alguns Jardins, Parcs, i, també, Centres d’ensenyament, Centres de recerca, Hospitals, Laboratoris, Fundacions. Excepcionalment, hi ha una població, una urbanització, una colònia, un pont, o una reserva natural, que ha adoptat un nom (en general el/s cognom/s) d’una personalitat catalana amb una tasca cultural important. (Hi ha també, es clar, carrers, i places, amb noms de catalans del món de la cultura. Però, un carrer no és exactament una institució cultural, per bé que ‘la cultura del carrer’ hagi estat, històricament decisiva)

Estudi i/o homenatge
En uns casos, es tracta d’un centre que recull, analitza, i fa accessible al públic, una part de l’obra material de l’artista/científic, etc. Aquí, les iniciatives poden tenir, és clar, orígens i trajectòries molt diversos.
En altres casos, el nom triat és un simple homenatge a una personalitat de la cultura catalana. L’homenatge, però, pot originar, per part de la institució, o d’un grup extern, un cert interès per conèixer, analitzar i divulgar l’obra del creador. O, no.

Titularitat
La iniciativa i, finalment, la titularitat d’aquests centres pot ésser privada, sorgida de l’entorn familiar del creador, o d’uns col·lecionistes o estudiosos, o experts externs. Però, la iniciativa pot ésser, també, pública : estatal, municipal, regional, supraestatal. O, una formula intermèdia : universitària, fundacional, associativa amb aportacions públiques, etc.

A banda.
A banda, hi ha les empreses que els catalans/valencians/balears han promogut pel món donant-les-hi un nom comercial ‘propi’, que en alguns sectors (com l’edició, la construcció o la salut) tenen una dimensió cultural evident.
A banda, hi ha, també, a molts punts del món, centres religiosos que han adoptat un nom català, i que, en molts casos, tenen una clara vocació d’intervenció en el món de la cultura.

Una xarxa inexistent
Els casals catalans del món i les universitats on hi ha ensenyament de la llengua catalana tenen una relació en xarxa, amb la Generalitat com a motor, que, en cap cas, es pot menystenir. En canvi, el conjunt des 400 centres que han adoptat un nom català, és com a tal conjunt, desconegut. I, sovint, també individualment, son uns perfectes desconeguts, més enllà del cercles més propers a cadascun d’ells. Una xarxa de la presència de la diversitat catalana al món és, doncs, inexistent.

Arriba
Josep Gallifa Roca
Vicerector Acadèmic / Secretari General
Universitat Ramon Llull

Passo a fer-li dos comentaris molt generals:
El primer és respecte el punt I referit al marc. Ens sembla que seria adequat un emmarcament més concret en la realitat de Catalunya. Pensem que tal vegada no es faci per tal de donar un to de “normalitat” a l’àmbit de la cultura, equiparant-lo a models d’altres països, però hi ha algunes qüestions que potser s’haurien de concretar més. Per exemple, la importància que té la realitat cultural de Catalunya pel nostre país, o la singularitat catalana d’una cultura sense tradició d’estat. No s’entra tampoc en el debat de si tota la cultura que es fa a Catalunya és cultura catalana. Això ho podrà decidir el nou Consell? D’altra banda no es pot ignorar la situació d’un Ministeri de Cultura amb competències també sobre part de la cultura que es fa a Catalunya i, el que és més important, amb recursos. Entenem que una major concreció en el document d’aquests aspectes més específics podria ajudar en la millor comprensió del marc en el que treballarà el Consell.
El segon punt fa referència a alguns dels aspectes que en la carta ens indica que els preocupen especialment:
Creiem que el Consell no pot substituir ni l’administració ni l’àmbit de decisió política en matèria cultural i s’hauria de presentar com a complementari d’ambdues. Les decisions polítiques i estratègiques corresponen al poder polític elegit en cada moment, que poden tenir en el Consell un òrgan d’assessorament que pugui ajudar amb criteris o estudis les decisions polítiques que s’hagin de prendre. D’altra banda, la gestió i l’execució de criteris per a la presa de decisions que requereixen d’elements qualitatius i que no poden ser merament una decisió administrativa. Per tant, la funció del Consell podria estar més en la contribució a la qualitat en la presa de decisions.
En definitiva, entenem que el document es beneficiaria de la concreció de les funcions del Consell, vetllant especialment per la redacció de les mateixes, no és el mateix per exemple aconsellar que decidir. També seria prou interessant si es pot avançar en el perfil dels membres que composarien el Consell. En funció d’aquest perfil quedaria més clara la dependència o independència respecte a les instàncies polítiques.
Prengui’s aquests comentaris com a reflexions que ens han sorgit de la lectura del document. Potser ja hi han pensat i també entendríem que en un document inicial no hagin de concretar-se aquests aspectes que els hi proposem. Tanmateix ens sembla important, digui el que digui finalment el document, que s’hagi pensat en aquestes qüestions.
Rebi una salutació ben cordial i el meu desig perquè el Consell de la Cultura i de les Arts sigui una realitat ben aviat.

Arriba
Raimond Mateu
Associació d'Espectadors del Teatre Lliure

En primer lloc us volem dir que, per a nosaltres és una bona presentació del tema que estem tractant, una bona mirada del marc en el qual s'haurà de moure el futur Consell de la Cultura i de les Arts, i dels camins que caldrà emprendre.
Ens han semblat especialment importants el punt 8, que es refereix a la necessitat de que el Consell sigui autònom, coherent i transparent. Creiem que aquest és un sentiment majoritari de les persones i entitats consultades, i que concretament ja es va posar sobre la taula el proppassat mes de juliol quan ens vàrem reunir a la Rambla de Santa Mònica.
Hi ha també dos punts, el 13 i el 14, que demanen una atenció especial. Creiem que caldrà ser molt oberts i generosos per a poder resoldre bé l'òrgan directiu, el seu nomenament i la seva representativitat, i es clar també la seva capacitat per a exercir bé les seves funcions. Pel que fa al nomenament d'aquest òrgan directiu caldrà escoltar molt bé abans als diferents sectors i això no hauria de ser una responsabilitat només del Govern, o del Govern-Parlament, sinó que també hi hauria de poder intervenir la societat civil a través d'aquests diferents sectors de la cultura i les arts. Per això m'ha agradat molt el paràgraf segon del punt 14 que referint-se a les avaluacions diu: "una absoluta independència tant davant de possibles pressions de tipus polític, com de pressions procedents de persones o instàncies dels mateixos sectors de la producció cultural."
Finalment, m'agradaria insistir en un punt que ja vàrem dir a la reunió del mes de juliol. El futur Consell hauria de poder contemplar la necessitat de donar veu al públic, a la societat civil que som tots, els qui en definitiva gaudim de l'experiència de l'art i la cultura. Vull dir que s'hauria de crear un pont de comunicació constant entre aquest òrgan directiu i el públic organitzat, entre el Consell i les diferents associacions que mouen un públic concret. Aquestes entitats, cadascuna en el seu àmbit, coneixem molt bé com arriba l'art a la gent, com es viu la cultura i quines són les preocupacions majoritàries .
Novament gràcies per deixar-nos col·laborar.

Arriba
Josep M. Castellet i J.F. Yvars

Considerem que el document que ens ha estat sotmès a consulta és molt rigorós i descriu amb molta cura, no solament l’estat de la qüestió entre nosaltres, sinó també una aproximació notable a les concepcions de la política cultural en el món d’avui a les societats avançades.
Dit això i respecte als punts que preocupen els redactors del text ens agradaria fer els següents comentaris:
1. Sense un Consell de la Cultura i de les Arts, la política cultural de la Generalitat –sigui quin sigui el partit o la coalició que governi– seguirà essent de volada curta, erràtica i gallinàcia, per manca d’una visió global i compensada entre els molts sectors que la componen.
2. Les funcions del Consell haurien de ser dues. La primera, la de definir la línia política pròpia d’una cultura amb greus deficiències –audiovisiuals i cinema, per exemple– i amb la necessitat de projectar-se cap a l’exterior –Espanya inclosa– per tal d’establir un diàleg el més ampli possible i no quedar tancats per sempre mirant-nos el melic. La segona, la realització pràctica de les propostes de política cultural definides pel propi Consell. Pensem que aquesta dualitat de funcions pot realitzar-se sempre que els components del Consell hagin estat escollits no solament com una assessoria de savis, sinó també amb persones amb capacitat de gestió cultural, és a dir, capaços de formar part d’una mena de comissió delegada que segueixi dia a dia les propostes del Consell. Així hi hauria un conjunt global de consellers que definirien l’orientació cultural i una delegació executiva que seria la que es responsabilitzés, sector per sector, de l’aplicació d’aquesta orientació general.
Per acabar –provisionalment– els nostres comentaris és imprescindible que el nomenament dels consellers es faci per mèrits propis –currículum en mà– i mai per quotes imposades o suggerides pels partits polítics. Insistim: l’autonomia política del Consell ha de ser absoluta.

Arriba
Jordi Pascual i Ruiz

Moltes gràcies per la tramesa del document 1 i per permetre’m l’oportunitat d’expressar per escrit el meu punt de vista en el procés de creació d’aquesta nova organització. Us felicito per la qualitat del document i per les bones perspectives que anticipa.
La meva aportació seguirà les tres qüestions que plantegeu en la carta que acompanya el document 1, amb una consideració general.
Consideració general.
- El document exposa molt bé les línies seguides pels estats en la delimitació de les polítiques culturals. Tanmateix, voldria precisar el significat del concepte “cultura”. El paràgraf 1.2 esmenta “el segle XIX fou una etapa clau de canvi en el significat del terme cultura; d’al·ludir només a la pràctica (i el gaudi) de les belles arts (...)”. Crec que el significat originari de “cultura” remet a “conreu” de l’esperit, no tan sols “de les belles arts”.
- Crec que és erroni incloure les “organitzacions de base de caràcter comunitari” dins de les indústries creatives (paràgraf 2.1). Efectivament, aquestes són entitats amb una forta dimensió creativa, però mai no són indústria.
- La instrumentalització de la cultura per evitar l’exclusió social i per regenerar el teixit urbà (paràgraf 3.4) ha estat especialment accentuada a les ciutats britàniques (si bé també a Viena). En aquest mateix paràgraf es troben a faltar mencions a la planificació estratègica en cultura.
- Es troba a faltar mencions als recents processos de reflexió sobre el paper dels drets culturals en el marc dels drets humans. En aquests processos ha excel.lit la Fundació Interarts, organització fundada per Eduard Delgado, que actualment està participant en les instàncies de Nacions Unides dedicades a l’anàlisi i reflexió sobre els drets culturals.
- Es troba a faltar la incorporació dels principis de la democràcia cultural dins dels objectius de les polítiques culturals “convergides” (punt 4, especialment paràgrafs 4.3 a 4.5). El punt 4.5. ho recull molt tangencialment: “Estimular, especialment mitjançant un major esforç en l’educació de les joves generacions, la demanda de productes culturals, i elevar-ne la seva qualitat”. Aquest punt no recull les polítiques culturals més recents d’estats com el Canadà, Austràlia o Finlàndia, que s’endinsen en la necessitat d’aprofundir en la relació entre política cultural i ciutadania, o del mateix estat francès, que posa accent en les pràctiques culturals. En definitiva, no es tracta tant d’estimular la demanda com d’ampliar la capacitat creativa dels ciutadans, un objectiu irrenunciable de les polítiques culturals.
- Com ha esmentat l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) en el seu comentari al document 1: “El document oblida de fer anàlisis diacrònica i sincrònica. Aquestes anàlisis són indispensables en la posada en marxa d'una nova instància pública. Així, d'una banda, el document no analitza els punts forts i els punts febles dels sectors culturals i artístics del nostre país. De l'altra, el document no esmenta els precedents de les polítiques culturals de la Generalitat de Catalunya des de la recuperació de la democràcia ni avalua els "consells" sectorials existents. Aquestes dues anàlisis resulten especialment rellevants a l'hora de definir la missió que serà encomanada al CCAC. Sense l’anàlisi de la situació ni l’avaluació de la història recent es fa difícil saber què aportarà el CACC per millorar la política cultural a Catalunya”.
- Com esmenta la mateixa APGCC, “sembla pertinent de remarcar la importància que el CCAC aprofundeixi en la intersecció de les polítiques culturals i les d'altres àmbits afins com, per exemple, ensenyament, immigració, mitjans de comunicació, etc.”. Crec que és en aquesta intersecció que el CCAC pot trobar tot el seu sentit.
Comentari 1: El paper del futur CCAC en la configuració de la política cultural de la Generalitat, els criteris per garantir la seva integració en el conjunt de l’Administració i per evitar la duplicació de recursos.
- Crec que el CCAC ha de tenir una doble vinculació, amb el Parlament i amb el Govern (Conselleria de Cultura).
- Els seus membres (per què 20?) haurien de ser nomenats a terços pel Parlament, el Govern i una tercera instància, el “senat de la cultura”.
El “senat de la cultura” hauria de ser el punt de trobada de la cultura a Catalunya, de la cultura en el seu sentit més ampli. Aquest “senat” hauria de formar part del mateix CCAC, com a instància participativa, que permetés el moviment ascendent i la territorialització del CCAC. Una mena de “senat” de la cultura i dels àmbits estratègics afins.
- Així el CCAC estaria format per dues instàncies, un comitè executiu (escollit a terços) i un “senat de la cultura”.
- D’aquesta manera s’evitaria que el CCAC tendís a ser només un consell de notables, que en alguns casos ha basculat vers una gerontoculturocràcia.
- El CCAC ha de ser una institució cabdal en l’impuls del nou paper que ha d’assumir la cultura en l’aprofundiment de la democràcia a la Catalunya contemporània. Això demana estructures més participatives.
- El CCAC ha de traduir i adaptar a Catalunya el que esmenta el Tractat Constitucional Europeu (article III-181), i que ja recollien els tractats de Maastricht (article 128) i d’Amsterdam (article 151), això és, tenir en compte la dimensió cultural de les altres polítiques públiques.
- L’Agenda 21 de la cultura, recentment aprovada a Barcelona en el marc del Fòrum Universal de les Cultures, també esmenta la necessitat que la dimensió cultural sigui transversal, i que instàncies culturals analitzin l’impacte cultural de la resta d’accions de govern i, eventulament, d’agents privats.
Comentari 2: La delimitació més concreta de les funcions del Consell tant pel que fa a la demarcació dels seus àmbits de competència, com a la naturalesa de les seves actuacions.
- Cal no circumscriure l’àmbit d’actuació a les arts. Cal incorporar el patrimoni, i la cultura en el seu sentit més ampli.
- La missió del CCAC hauria de ser, per tant, eminentment “la diagnosi, anàlisi i prescripció de les polítiques culturals” (paràgraf 12.2). També cal dotar-se de certa capacitat executiva.
- Sobre la diagnosi, l’anàlisi i la prescripció, cal que el CCAC se situï en els dos extrems del sistema: les orientacions i les avaluacions.
• Cal que el CCAC doni les orientacions generals sobre les polítiques culturals a Catalunya. “Generals” no vol dir “genèriques” o d’acompliment voluntari. Vol dir prescripció. Per exemple i eventualment, que un percentatge de pressupost dels grans equipaments culturals (MNAC, Liceu, TNC...) sigui dedicat a projectes educatius; o que els ajuntaments majors de 25.000 habitants duen a terme un pla estratègic local de cultura.
• La seva aplicació (l’assignació de recursos) les ha de fer el Govern, sigui la conselleria de cultura i les seves agències especialitzades com ICIC, ICAC o Institut Ramon Llull, com també altres conselleries que tenen una indubtable dimensió cultural.
• Cal també que el CCAC avaluï els resultats de les accions en cultura del Govern (conselleria de cultura, agències adscrites i altres conselleries).
• Finalment, també cal que el CCAC es pronunciï sobre la vàlua cultural de plans i projectes del sector privat o associatiu (per exemple, l’associacionisme cultural).
- Sobre la capacitat executiva, crec que el model holandès és excel·lent. La major part de l’execució ha de recaure en el Govern, però hi ha d’haver espai per a accions (innovadores i transversals) administrades i finançades pel mateix CCAC.
Comentari 3: L’estructura de suport al funcionament del Consell que pot ser més eficient i l’actuació d’aquest organisme en el conjunt del territori de Catalunya.
- La meva proposta d’un CCAC que tingui un “comitè executiu” i un “senat de la cultura” va en aquesta direcció. El “senat” facilitaria la presència del CCAC al territori català. Hom es pot imaginar, per exemple, que cada vegueria designi un representant al CCAC. Aquest representant, membre nat del “senat”, fóra l’encarregat de vetllar per la presència de la cultura d’aquesta vegueria en el CCAC.

Arriba
Lluís Cabrera
Taller de Músics

En diferentes encuentros en los que he participado, y donde se ha debatido la función del Consell, mis comentarios “críticos”, o no se entendieron, o no supe explicarme ordenadamente.
Al tener la oportunidad de hacerlo por escrito, quedará constancia de mi prevención, no sin antes hacer hincapié que desde Taller de Músics, organización “atípica” por su especificidad (escuela de música, sello discográfico, club de música en vivo, área de representación artística, lugar de generación periódica de proyectos e iniciativas), hemos participado con empaño, en la estructuración de los sectores en los que intervenimos. Fuimos impulsores de EMIPAC (escuelas de música de iniciativa privada), de APECAT (asociación catalana de empresas discográficas), de ASSAC (agrupación de salas de conciertos), en nuestros locales se gestó la primera reunión de los fundadores de lo que después se convirtió en la Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, y luchamos de lo lindo para forzar la unión de promotores i managers en una única asociación catalana, la actual ARC.
Por lo tanto nos sentimos satisfechos de que nuestra acción asociacionista, haya colaborado en estructurar unos sectores donde primaba “el sálvese quien pueda”, y haber ayudado a que hoy, sean considerados interlocutores ante los distintos organismos públicos.
Pasaré a exponer mis dudas sobre el Consell. Podía evitar el redactado ya que al leer el documento se despejan todas las nebulosas. Soy defensor de la creación del Consell. Mi temor era, actualmente atemperado, sobre quién tiene el “plácet” para formar parte. Defiendo una figura hoy desaparecida, la del juez de paz. Personas que por su independencia intelectual i económica puedan asegurar que el Consell no será “una olla de grillos”, no se convertirá en el sitio donde cada cual ture del tajo hacia su parcela. Personas imparciales, con capacidad, con criterio y que hagan de la excelencia una cuestión normal, natural. Hombres y mujeres que por su trayectoria hayan mostrado cariño por la creatividad, el riesgo, el rigor.
Si la reivindicación del juez de paz, persona respetada por la comunidad y que ponía de acuerdo a las partes ya no existe, es posible que el mundo de la cultura, la educación y el arte, la tengamos que recuperar para que sean nuestros asesores, consejeros, comisionados, comisarios, ejecutores…, del Consell.
He comentado anteriormente que podía evitar la disertación ya que el documento efectúa las “advertencias” pertinentes. Pero como soy un inconsciente “agoserat”, y con el respeto y la admiración (no podía se de otra manera), que me merecen, pasaré a opinar sobre algunos aspectos del documento:
- Del punto 3. Fomento de la actividad artística, cultural-educativa como factor para evitar la exclusión social y generar nuevas expectativas en el tejido urbano (adjunto la experiencia minúscula en este campo del Taller de Músics, “las paredes cantan”).
- Del punto 4. Promover la excelencia, estímulo a la innovación, industrias culturales creativas que aguanten las presiones del mercado, ligar con fuerza, educación y cultura entre los jóvenes, creación de demanda, elevar la calidad (adjunto R+D=C, sobre las plataformas, seminarios, encuentros, talleres que para nosotros es principal tarea). Asimismo una reflexión de “Mingus B. Formentor, “la clau de volta, la ràdio”, donde analiza y formula que el mejor sistema para la creación de demanda en el ámbito musical, es el disponer de una radio musical pública que incida entre los jóvenes y estimule la transversalidad social (nuevos públicos).
- Del punto 7. Vincular estrechamente cultura y educación, prácticas culturales, enseñanzas artísticas, demanda de calidad. El Consell debería tener, como mínimo, capacidad expositiva. Una propuesta urgente sería impulsar la coordinación permanente entre las Consellerías de Educación y Cultura, y reivindicar con cierta contundencia la creación de una Direcció General d’Ensenyaments Artístics, vieja solicitud del sector, y hasta el momento, sin satisfacer.
- Del punto 8. Garantizar su autonomía, evitar el sistema de cuotas, componendas y cambalaches. Incompatibilidad entre ser miembro del Consell y participar de intereses económicos en el propio sector. El Consell no puede convertirse en la “selva” que provoca el gremialismo, donde lo parcial (inmediatez), acaba imponiéndose a los análisis del medio y largo plazo. De acuerdo en que se promocione la excelencia, el canon, el criterio (sin caer en la venta de humo y el elitismo), así como en la captación de públicos (ampliación de la demanda). Aporto un escrito “el mismo rasero para todos”, que bajo el seudónimo de Arbu Niel, intenté sin conseguirlo, que la prensa lo diera a conocer.
- Del punto 11. Aunque anteriormente he hecho referencia, no está de más insistir en lo que el documento remarca. Que no se mezclen los procesos creativos con los intereses parciales o de ámbitos concretos que entorpezcan la voluntad de servicio e interés público.
- Del punto 14. Totalmente favorable a que sean los expertos – subvenciones, becas, etc.- los que analicen los proyectos con la total independencia, sin presiones de ningún tipo.
- Del punto 15. Transferencias de recursos públicos, pero también dejar la puerta abierta a la donaciones, ingresos por prestación de servicios (asesoramiento, por ejemplo) a empresas o instituciones, sin perder de vista la posibilidad de recaudar un porcentaje en algunos impuestos (imaginemos que se consiguiese una porción, que en principio podría tener carácter simbólico, en la venta de carburantes, o en los ingresos procedentes de espectáculos deportivos de masas,…el fútbol).
Y sin ser consciente de que este escrito sea el idóneo para realizar propuestas concretas, me atreveré a proponer un trabajo de campo que podría efectuar el Consell, o bien encargarlo a centros especializados en la materia. Desde hace años me ha preocupado (quizá en demasía), el nivel cultural y la clase social de las personas que asisten a conciertos, representaciones teatrales, y actos que se desarrollan en las grandes instituciones dedicadas a la cultura, principalmente en el “cap i casal”: Liceu, Palau, Auditori, TNC, Lliure, Mercat de les Flors, MNAC, MACBA, CCCB, OBC, Tàpies, Miró. Aunque la expresión no sea la más acertada, creo necesario disponer de datos acerca del “consumo cultural” en Catalunya. El Consell necesitará datos estadísticos para desarrollar su cometido.
La democratización y socialización del “consumo cultural” (lugares antes citados), debe ir de la mano de los datos. Hemos de constatar quién, de forma natural, accede hoy a los principales organismos difusores de cultura. En caso contrario, el Consell puede quedar apartado de la realidad catalana. Las instituciones mencionadas, bajo diversas formas jurídicas, obtienen la mayor parte de sus recursos económicos del erario de todos. Sería desolador que las clases populares participasen, mediante el pago de sus impuestos, a costear una porción del precio en la venta de entradas, en el supuesto de que el trabajo de campo certificara, que son las clases de superior poder adquisitivo, las que sales favorecidas del actual sistema de gestión de los recursos públicos, al certificar que las de menor poder, son minoritarias en el “consumo cultural”.
Ojalá no fuera así. No me gustaría, de ninguna de las maneras, que mis intuiciones se viesen reflejadas en un estudio estadístico. Los anhelos de progreso que la ciudadanía de Catalunya ha depositado en el actual gobierno catalanista y de izquierdas, no se verán truncados por la intuición y el olfato del que firma. Si el Consell hiciera el trabajo que propongo, muy posiblemente se reflejaría que el “consumo cultural” es transversal e interclasista.

Arriba
Eduard Miralles
Tècnic Assessor de Relacions Externes de l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona

Sobta d’entrada, l’estructura i les dimensions de les tres parts que conformen el document. La part segona (l’estat d’opinió) que hauria de ser, de fet, la part substancial del text, es resol en quatre epígrafs relativament breus, mentre que les parts primera (el marc) i tercera (els consells de les arts) que haurien de fornir, respectivament, el marc general i les referències d’altres consells de les arts, es despleguen al llarg d’onze punts. Molt de pa i molt poc tall, si se’m permet ser prosaic. Més enllà d’aquesta consideració estrictament quantitativa, el contingut de les parts del document mereix comentaris específics.
Pel que fa a la part primera (el marc), la qüestió fonamental és si cal de debò intentar condensar la història universal de les polítiques culturals per justificar la necessitat i l’oportunitat del Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya. Fer-ho implica, sens dubte i en el millor dels casos, exposar-se a generalitzacions tan imprecises com innecessàries. En aquest sentit, (punt 1, paràgraf 4) no és cert que el debat central de les polítiques culturals de l’estat del benestar girés a l’entorn dels límits de l’acció pública en cultura i del procediment d’assignació més adequat de recursos públics. El gran debat de les polítiques de democratització de la cultura ha estat arreu la manera de fer efectiu l’imperatiu polític de posar la cultura a l’abast de la ciutadania. L’enumeració caòtica dels sectors culturals (punt 2, paràgraf 1) és supèrflua i sorprenent. No és cert que, a aquestes alçades del debat sobre les relacions entre l’economia i la cultura la qüestió central sigui què aporta la segona a la primera (punt 3, paràgraf 1), sinó més aviat la contrària: la reversió de les plusvàlues econòmiques al sector cultural i la sostenibilitat dels sistemes creatius i de cultura ciutadana (el debat sobre “l’excepció cultural” és, en conseqüència, aquest debat). Per acabar, i sense cap afany d’exhaustivitat: amb quina autoritat pot sostenir-se que “les” tendències de les polítiques culturals contemporànies són, i només són, promoure l’excel·lència, fer viables les indústries culturals i estimular la demanda cultural (punt 4)? De debò que no calia...
La segona part del document (l’estat d’opinió) hauria de ser, de fet, la columna vertebral que sintetitzés els debats i les propostes a l’entorn del Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya, d’acord amb les converses sostingudes amb les més de 170 persones representatives consultades a les que es fa referència en el punt 5. Ras i curt: tant poc dóna de sí l’aportació de tanta gent? Els quatre punts que el document esmerça a donar compte de les aportacions al debat no van més enllà d’evidenciar la coincidència unànime sobre la pertinència de la iniciativa (punt 6), la constatació de la necessitat que la política cultural ocupi un espai de major centralitat (punt 6) i que el Consell tingui un lloc important en la definició d’estratègies i capacitat executiva per fer-les possibles, així com una dedicació important a les relacions entre la cultura i l’educació (punt 7). Finalment, en la definició dels tres atributs (autonomia, coherència, transparència) que haurien de caracteritzar el Consell (punt 8), es tendeix a formular afirmacions aproximadament retòriques (el prestigi, la credibilitat, la necessitat de defugir les “quotes”, de disposar d’una estructura professional sòlida i d’un bon finançament...) i es passa de puntetes per alguns temes fonamentals: la determinació dels objectius centrals del Consell, la seva dimensió territorial...
Si més no, al llarg de la sessió de treball del dia 29 de setembre a la que vaig ser convidat a participar, tant els convocants com els convocats vàrem definir l’univers conceptual de temes i problemes a l’entorn del Consell de la Cultura i de les Arts que havien ser objecte de determinació més o menys immediata amb molta més precisió i intensitat que no pas el que es recull en el present document. Heus ací, sense cap pretensió d’exhaustivitat, alguns dels debats suscitats. Debats sobre els quals, no cal dir-ho, hagués estat oportú trobar al document l’estat de la percepció col·lectiva de les persones que han pres part en el procés:
- La territorialitat del Consell: cal o no cal plantejar-se una estructura de consells comarcals, locals, etc.?. I si la decisió en aquest sentit és que no, com ha d’articular-se el Consell amb altres ja existents o en projecte (per exemple, el de la ciutat de Barcelona)?
- La composició del Consell: volem un Consell de “notables”, equànimes i justos, que exclogui del seu sí els debats conflictius i acabi allunyant-se dels problemes reals o val la pena arriscar-se i incorporar al Consell la riquesa (tensa i generadora alhora) dels gremis, els sectors, la ciutadania organitzada, etc.?
- L’orientació del Consell: ha de ser només consultiu? Ha de ser prescriptiu? Ha d’assumir la gestió de determinades actuacions o programes?
- Les competències del Consell i, de retruc, les de la Conselleria. Han de ser realitats independents i paral·leles o, contràriament, el Consell és l’espai de consens i contrast d’una Conselleria, així com un hipotètic i futur “observatori” de la cultura assumiria les funcions de desenvolupament i prospectiva? Té sentit una tercera via, en la qual els espais de la Conselleria i del Consell es defineixen per adaptació mútua, tot reubicant-se atribucions i competències?
És francament dur de creure que allò que va passar en el meu cas no es reiterés en les restants trobades amb els experts consultats. És en aquest sentit que sobta la inconsistència del document rebut i fa una certa por pensar que si es fa públic oficialment (i dic això perquè, malgrat les indicacions de confidencialitat, el paper ha circulat generosament en format digital i imprès) acabi sent un bomerang que generi entrebancs i decepcions a l’entorn del procés de definició del Consell. Ben segur, d’altra banda, que des de l’Oficina del Comissionat es podrien fer aportacions més substancioses, ni que només fos destil·lant les sessions de treball ja celebrades. Crec ben sincerament que el primer document que es faci públic àmpliament hauria d’intentar incorporar-les, per tal de situar més i millor l’estat dels treballs preliminars del Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya.

Arriba
Josep Duran
Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Badalona.

Després de la sessió de treball mantinguda amb vostès, així com de la lectura del document que heu elaborat i d’una mirada comparada a les atribucions competencials que tenen altres Consells de les Arts i la Cultura -com el finlandès i el canadenc- a les que afegeixo criteris i consideracions pròpies, us exposo més que unes esmenes al vostre document, un seguit de propostes/reflexions que espero siguin d’utilitat.
1. Propostes per al marc competencial
Pel que fa a aquest tema, i després de reflexionar sobre l’encaix d’aquesta nova figura institucional aliena a la nostra tradició administrativa, queda clar que les seves competències no han de ser merament consultives o d’assessorament, encara que caldrà matisar segurament en l’implementació d’algunes competències i definir en quin moment i amb quin abast del procediment administratiu s’incardinen; es a dir, potser haurà d’iniciar un procediment prenent una decisió que caldrà implementar per un altre organisme (per exemple ICIC o el futur ICAC).
Tot i aquests matisos entenc que haurien de ser competències o funcions o imprescindibles pel Consell de la Cultura i de les Arts:
1. La planificació estratègica de la Cultura al país. Diagnosticant, elaborant propostes i avaluant les mateixes.1
2. Establir criteris i/o suport financer directe als artistes professionals de les diferents disciplines. En el cas d’establir criteris seria l’ICIC qui els desenvoluparia.
3. Establir criteris i/o decidir el suport financer als projectes i activitats artístiques.
4. Desenvolupar polítiques nacionals amb particular referència als creadors dels diferents sectors de les Arts.
5. Assessorar al/la Conseller/a de Cultura i al/la d’Ensenyament en polítiques relacionades amb les Arts.
6. Implementar polítiques nacionals d’Art i Cultura que afectin als artistes.
7. Proposar llista de candidats perquè la Conselleria els assigni pensions extraordinàries d’artistes, així com la dotació, participació i assignació de premis i beques.
8. Conduir la recerca en Arts/Cultura.
9. Promoure la comprensió i afecte del públic per les Arts i la Cultura.
10. Creació d’un Banc d’Obres Artístiques, amb una política pròpia d’adquisició pel país i lloguer de les mateixes a tercers, entitats privades i publiques com a part d’un programa de finançament del Consell i d’exhibició d’obres d’art contemporani.

Competències específiques derivades de l’especificat del nostre fet nacional.
1. El Consell de les Arts i la Cultura de Catalunya entenc que ha de donar continuïtat, estabilitat, contingut i abast estructural a l’acció cultural, amb independència del cicle polític. Ha d’emprendre i definir una política lingüística nacional de promoció de l’ús social del català, també en la vessant cultural, de manera condensada i amb aplicació autònoma i permanent.
2. Ha de ser el marc idoni per a la construcció d’un Pacte Cultural, i per a implementar-lo. Un país petit com Catalunya, amb institucions polítiques pseudo-estatals, amb una especificitat cultural i lingüística ha de tenir línies d’acció polítiques en l’àmbit de la cultura que han de ser estructurals i poc sensibles al debat polític de conjuntura.
3. En la promoció exterior de la nostra cultura, com a element de pervivència i consolidació de la seva existència en un marc globalitzat, el Consell de les Arts i la Cultura de Catalunya hauria de vetllar per tenir relacions amb d’altres Consells de la Cultura en el marc europeu i ultra aquest. Essent un marc adequat per a la promoció exterior de les nostres indústries, productors, creadors i centres excel·lents. Actuant concertadament, si s’escau, amb institucions ja creades com l’Institut Ramon Llull.
Aspectes per a l’organització del Consell de les Arts i la Cultura de Catalunya.
1. Dimensió territorial
La realitat administrativa del nostre país, es plural i complexa. Es palesa l’existència de diferents nivells administratius, en un procés que lluny d’estar tancat, encara rebrà canvis substancials properament.
En aquest sentit, l’existència de regidories de Cultura a nivell local, i àmbits de Cultura en els Consells Comarcal, en les Diputacions, en les futures Vegueries, i probablement en un futur Govern metropolità per a la regió de Barcelona, fan recomanar l’existència de comitès territorials en el sí del Consell de les Arts.
Es per això que, consideraria adient, la creació com a mínim de dos nivells d’agregació territorial:
- Comitès a les àrees metropolitanes catalanes: Barcelona, Girona-Salt, i Tarragona-Reus.
- Comitès de nivells territorials intermedis com les Diputacions o futures Vegueries –al marge del fet metropolità- per tal que les realitats locals més petites hi siguin representades i ateses.
Les seves funcions fonamentals serien el desenvolupament de les arts i la cultura en el seu àmbit territorial.
Per tant proposo, un nivell nacional del Consell de les Arts i de la Cultura i un segon nivell territorial (àrees metropolitanes i diputacions-vegueries), a més de la divisió sectorial.

2. Dimensió sectorial
Seguint l’exemple de Consells de les Arts com el cas finlandès, resultaria positiu adequar la realitat organitzativa del nostre Consell, creant comitès especialitzats en els diferents sectors o àmbits de l’activitat cultural:
Lectura, arts escèniques, arts plàstiques i visuals, cinema, etc., en el benentès que fóra necessari que actuessin d’espai de trobada i dinamització de creadors, productors, difusors, i elements de recerca, innovació o ensenyament de cadascun dels sectors culturals, permetent que es generessin sinergies d’aquesta interacció.
3. Estatut jurídic
- Creació d’un Estatut del propi Consell que permeti que d’acord amb la creació per llei del Consell, aquest tingui tots els poders per establir les seves prioritats, les seves polítiques i el seus programes de finançament i per prendre decisions en relació a les subvencions. No obstant això el Consell (i no el govern) hauria de ser responsable de la gestió dels fons públics i respondre d’aquesta gestió i de les seves activitats anualment davant del Parlament.
- Aprovació d’un codi deontològic dels components, d’un sistema d’incompatibilitats (respectant el dels càrrecs públics de la CA) , i d’un reglament administratiu de funcionament que, reguli els aspectes orgànic, de presa de decisions i de resolució de conflictes d’interessos, d’acord en tot cas amb la normativa vigent i amb la forma jurídica que adopti el Consell. Aquí és important l’obligació dels membres de distingir els interessos generals dels Consell dels interessos particulars dels membres.
- Elaborar un perfil competencial respecte als nomenaments dels membres, així com una descripció dels diferents llocs a desenvolupar en el si del consell.


1 Seria important en aquesta planificació tenir en compte la incorporació al camp de la cultura del concepte anglosaxó cluster, com a pol de concentració de tres agents, per una banda, institucions de recerca i d’estudi, generadores de coneixements; per l’altra, d’empreses innovadores amb potencial per explotar aquests coneixements, i finalment l’administració (en el nostre cas el Consell de les Arts i de la Cultura) que ha de facilitar la col·laboraciói cooperació entre les parts. Això podria ser aplicable a camps com la música, arts plàstiques i visuals, la cultura tecnocientífica, etc...

Arriba
Joan Francesc Marco
Conseller Delegat
Teatre Nacional de Catalunya

Des del Teatre Nacional de Catalunya valorem de manera molt positiva la feina feta des de l’Oficina del comissionat per al Consell de la Cultura i de les Arts. Estic convençut que la tasca que en un futur portarà a terme la vostra institució anirà més enllà fins i tot del que en principi us havíeu proposat.
Llegint detingudament el vostre text, hi ha coses però que no arribo a imaginar-me en un context pràctic. Seguint la línia d’actuació, perfilada per les funcions a desenvolupar pel Consell de la Cultura i de les Arts –promoció de l’excel·lència, difusió cultural, democratització de la cultura i participació ciutadana-, m’interessaria saber com s’hauria d’articular la relació entre la vostra entitat i el Teatre Nacional de Catalunya.
Tenint en compte que parleu d’exercir una funció intermèdia entre el sector cultural i artístic i les diferents institucions del govern, on hauríem d’inquivir tots aquells organismes que per les seves característiques són igual de propers tant al món creatiu com a l’institucional? I si, com pot ser el cas del TNC, es pot considerar que fem una feina semblant a l’hora de promocionar les nostres obres de creació i donar suport per a la seva difusió, com vehiculem les nostres forces per a fer-les conjuntament factibles?
Segurament aquestes preguntes podran rebre una resposta més exacta en el moment que s’esculli el perfil de suport polític a la cultura i a les arts que haurà de tenir la vostra entitat. Entre un model de Consell substitutiu de la Conselleria de Cultura o un d’extern que sigui només Consell, sense funció executiva, crec que s’hauria d’anar més cap a un terreny intermedi. La força d’aquest organisme ha de recaure en l’anàlisi de continguts de les polítiques culturals autòctones des d’una visió global, fent la feina d’un observatori permanent de la cultura d’arreu. Ha de formar-se d’un equip que analitzi, documenti i informi de tot el que es porta a terme a nivell de polítiques culturals als països veïns per poder entendre, així, cap a on van les línies de futur i saber després aplicar-les en el nostre propi context.
Tot això, tal com he dit abans i si seguim la idea que el Consell de la Cultura i de les Arts ha de crear-se com un model “intermedi”, no hem d’oblidar la funció de caràcter més executiu. Haurà de disposar, doncs, d’un òrgan que elabori informació per les demandes d’ajuts econòmics que les entitats privades sol·licitin. Per poder dur a terme aquesta funció sense deixar al marge lo anteriorment dit, el Consell no es pot concebre sense una estructura professional forta i potent, amb un cert caràcter vinculant, capaç de formar un tàndem que pugui donar sempre un bon servei als dos nivells.
Després d’això, només dir que endavant. La creació d’una nova idea sempre surt reeixida si hi ha una metodologia, un contrast d’opinions i, sobretot, una visió oberta i generosa.

Arriba
Martín Curletto

1. El paper del futur Consell...
Hauria de ser a més de consultiu, decisiu, o com a mínim que les seves propostes siguin vinculants. (Sinó, no tindrà sentit, ja s’han fet llibres blancs de l’estat de la cultura i d’altres colors. Hi ha un projecte cultural per a desenvolupar dintre les propostes culturals del PSC i recolzades per CpC, i al pacte del Tinell)
2. La delimitació més concreta de les funcions...
El límit estaria en totes les activitats culturals i d’altres activitats socials i econòmiques que fan possible aquestes activitats pròpies del ciutadà, com motor del fet cultural.
3. L’estructura de suport...
S’ha d’aconseguir un organisme que estigui format per persones que coneguin cada àmbit o sector. La durada dels contractes d’aquestes persones hauria de ser un any més de la finalització de la legislatura. Per a que projectes o actuacions propostes pel consell no es quedin a mig camí. A més aquestes persones no podran rebre subvencions de la Generalitat fins dos anys de passat el seu mandat. El càrrec no serà renovable. Per poder estar novament s’haurà de deixar passar una legislatura.
El Document
Punt 7. Quan es diu: En aquest sentit, tothom ha insistit en la importància de donar prioritat a programes que vinculin la cultura i l’educació: ensenyaments artístics,... Aquí s’ha d’afegir i ensenyaments tècnics relacionats amb la cultura. Actualment no es pot marginar al suport tècnic en cap de les manifestacions culturals. Sinó el que s’aconsegueix és una divisió entre dos col·lectius que han de treballar conjuntament, i que estan obligats a entendres (tenim exemples recents d’aquestes disfuncions, que a més fan perdre molts diners).
Punt 8. Transparència... S’ha de tractar que els professionals que participin en aquest òrgan no hagin estat implicats amb projectes o càrrecs de responsabilitat en anteriors administracions, ja que generarien en els ciutadans la sensació que no ha canviat res i per tant desconfiança en el Consell o en els administradors anomenats.

Arriba
Joan Boadas i Raset
President de l’Associació d’Arxivers de Catalunya

Em plau agrair-vos la tramesa del document que heu elaborat des de l’Oficina del Comissionat per al Consell de la Cultura i de les Arts (CAA), i que hem valorat de manera molt positiva des de la Junta Directiva de la nostra Associació.
Realment, ens sembla força difícil poder fer noves aportacions a les realitzades per l’equip d’experts que ha treballat en els darrers mesos sota la vostra direcció. Les tres qüestions que, a parer vostre, us preocupen especialment són extremadament difícils de respondre o, fins i tot, de fer-hi noves aportacions remarcables.
De la lectura del vostre document, però, nosaltres n’hem volgut remarcar la part que fa referència a la composició dels membres del CAA, sobretot quan esmenta que “molt especialment es reclama que s’eviti caure en un sistema de quotes, tant polítiques com sectorials”.
Sense estar en desacord amb aquesta afirmació, des de la nostra Associació sí que expressaríem el nostre desig que les persones que han d’integrar el CAA coneguin l’actual realitat del patrimoni cultural català, pel que fa referència al seu vessant museogràfic i bibliogràfic i, molt especialment en el nostre cas, el vessant documental.
Respecte a aquest darrer àmbit patrimonial, la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents (que deroga la Llei 6/1985 d’arxius, que presentava un marcat caire historicista) defineix i estableix quines són les prioritats i les accions a desenvolupar per tal d’impulsar la gestió i garantir la preservació de la documentació de Catalunya, pública i privada, per posar-la al servei dels interessos generals així com establir els drets i deures dels qui en són titulars.
Potser en un excés d’anticipació, del qual en tot cas us en demanem excuses avançades, tenim la temença que des del CAA es tendeixi a prestar molta més atenció al món de la creació, de les arts en general i deixar en una segona categoria el patrimoni arxivístic i documental.
En podria accentuar aquesta hipotètica situació el fet que teòricament aquest vessant patrimonial ja ha estat (“hauria d’haver estat”) gestionat pel que fa a les polítiques d’actuació, des del Departament de Cultura de la Generalitat i més concretament des del Servei d’Arxius. Malauradament les intervencions en aquest sector han estat, fins fa pocs mesos, manifestament millorables i a hores d’ara ens trobem amb un bé patrimonial que té un valor incalculable (si poséssim en un únic prestatge els documents públics catalans produïts a partir del segle IX, podríem unir les ciutats de Perpinyà i Vinaròs), unes immenses possibilitats de generar activitat cultural i educativa (i en conseqüència econòmica), però que ocupa sinó una posició marginal sí molt inferior a la que li permetrien les seves possibilitats reals.
D’altra banda, l’existència d’estructures de gestió ja en funcionament i/o creades ex novo (Subdirecció General d’Arxius, Consell Nacional d’Arxius, Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental, etc.) obligarà un treball d’encaix si no es vol caure en un “conflicte” de competències o en un oblit per part del Consell de la Cultura i de les Arts, atès que d’aquest segment del patrimoni ja se’n responsabilitza una estructura de l’administració.

Sembla raonable pensar que si es produís aquesta situació, el patrimoni documental
dificultats per a participar en les polítiques transversals que, presumiblement, es duran
Permeteu-me, abans d’acabar, reiterar-vos la nostra felicitació per la vostra feina.

Arriba
Perejaume Borrell

No disposo d’un aguait suficient per arribar a proposar un dibuix de com hauria de ser el futur Consell de la Cultura i de les Arts. I sobretot de com hauria d’ajustar la seva actuació amb les altres institucions: quines haurien de desaparèixer, quines hauria d’incorporar, amb quines altres hauria de col·laborar-hi, etc., etc.
A l’hora de fixar prioritats sí que em veig amb ganes d’insistir sobre la cultura patrimonial, que tampoc no sé fins a quin punt és matèria del Consell. Però deixeu-m’hi fer un parell de reflexions.
Les mancances en la conservació ( per dir-ne dues de ben actuals: restauració de la Cripta de la Colònia Güell i intervenció-ampliació del Palau de la Música), en l’adquisició (pràcticament cap incorporació al patrimoni en els anys de la democràcia, llevat dels donatius, i les adquisicions de la Fundació Gala-Dalí i del MACBA) i en la creativitat a partir d’aquest patrimoni (el tan esperat MNAC amb molt poca museografia de relació, de vibració, de llum, en una narració, d’altra banda que comença amb el romànic i acaba l’any 1936 com si acceptés la derrota) fan que en aquests moments els temes patrimonials siguin, a Catalunya, molt més prioritaris del que haurien de ser. No sé fins a quin punt estem capacitats per explicar la pròpia història, fins i tot la més recent, des del moment que un bon nombre de documents ja no ens pertanyen (penso en l’adquisició d’esbossos i fotografies de Josep Maria Sert que, després de dos anys de negociacions per part de l’Ajuntament de Vic, acaba d’adquirir el MNCARS).
Ja sé que estic parlant d’aquelles formes de cultura més arcaiques. Però jo no veig aquestes formes gens deslligades de la producció diària, en la mesura que en són el suport, la bastida i el llast. Hauríem, doncs, de saber instaurar una mena d’ecologia patrimonial a mercè de les restauracions fidels, dels nous usos, de les interpretacions. D’una banda el patrimoni només té la vida que li sapiguem donar, mentre que, de l’altra, no ens pertany: és patrimoni en la mesura que el rebem i el lleguem.
Lligat a això hi ha, així mateix, el tema de les fundacions. És del tot irracional que cada autor hagi de crear una infrastructura per a la seva obra i el seu llegat. En Miquel Bauçà sembla haver-hi posat solució en un text de Els somnis: “He esdevingut museu/ de mi. Fa que no freturi/de sortir al carrer buscant/un local per situar-m’hi”. Literatura a part, bo seria de trobar una estructura capaç d’absorbir aquests llegats, d’ordenar-los i de fer més racional la seva gestió.

Arriba
Sr. Antonio Aguirre
Degà del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts i Professors de Dibuix de Catalunya

1. El paper del futur Consell de les Arts en la configuració de la política cultural de la Generalitat, els criteris per garantir la seva integració en el conjunt de l’Administració i per evitar la duplicació de recursos.
El marc avui s’ha d’estendre necessàriament a l’àmbit de l’educació de les persones. L’accés a la cultura només serà possible si existeix un bagatge suficient que generi interès i una capacitat de reflexió derivada d’unes estratègies per a la comprensió.
El marc de la cultura avui ha de ser capaç d’integrar en la seva política de promoció i divulgació, les manifestacions de caire científic, com ara exposicions, museus, certàmens, etc; ja que si entenem el fet cultura l com a un concepte ampli que engloba les diferents maneres d’entendre i explicar el món, les ciències, junt a les “lletres” i les “arts”, també hi formen part. D’aquesta manera es contribueix a millorar la cultura de les persones.
Respecte de l’apartat que fa referència a l’activitat creadora, l’entorn, l’estructura social i la infraestructura de formació, cal remarcar que donades les característiques de la societat actual, marcades pel caràcter comunicatiu visual, l’educació artística i visual, hauria d’impartir-se des dels nivells més baixos del sistema educatiu i amb caràcter de continuïtat. Cal que el Consell estengui el seu marc i treballi conjuntament amb el Departament d’Educació i el Consell Escolar.
Pel que fa a la comprensió de les propostes culturals -en el sentit general, propostes de presentacions mitjançant imatge, so i text- cal incidir en la importància de l’educació, dins les etapes inicials, en els codis visuals que portaran a desenvolupar en les persones les capacitats necessàries en aquests camps.
El marc avui ha de ser capaç d’integrar les manifestacions populars de caire tradicional i les no tradicionals i/o emergents, en la cultura general, promocionant-la i permetent que aquesta vagi adquirint poc a poc altres dimensions de cohesió social.
Un altre aspecte important és que per tal “d’encertar des d’un bon començament”, i al marge de qualsevol establiment de sistema de quotes polítiques o sectorials, cal definir les funcions dels membres del Consell. La seva funció principal seria la de construir polítiques i projectes que siguin el fruit del consens, de les consultes als sectors de la Cultura i l’Educació implicats. Aquest seria un procés que de ben segur aportaria tota l’autoritat moral que el Consell necessitaria. A més, seria conseqüent amb les polítiques endegades pels partits polítics que constitueixen l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.
Efectivament, els membres que formaran el Consell de la Cultura i de les Arts han de ser persones de prestigi i reconegudes dins del món de la innovació, la cultura i l’educació. Aquestes qualitats seran les que caracteritzaran els membres del Consell. Fóra bo que una qualitat important fos la de saber estendre un pont entre la concepció personal i les aportacions externes, per tal de, tal i com hem comentat anteriorment, construir projectes àmpliament satisfactoris social i culturalment parlant.

2. La delimitació més concreta de els funcions del Consell tant pel que fa a la demarcació dels seus àmbits de competència, com a la naturalesa de les seves actuacions.
Pel que fa a la delimitació de les funcions del Consell, als seus àmbits i a les qüestions de promoció, viabilitat, etc, del punt nº4 del Document, cal donar un especial èmfasi en el concepte de “participació”.
El Consell haurà de ser conseqüent amb la política cultural i educativa del Govern de la Generalitat de Catalunya i també ha de ser capaç de recollir iniciatives populars i/o les proposades des del propi Parlament si s’escau.
El consens hauria de ser el mecanisme principal per tal de que les propostes culturals siguin democràtiques i realment socials i així contribuir a l’eliminació de l’elitisme sovint present en les qüestions culturals. Per aquesta raó, i com a complement als objectius generals presentats al “Document nº1, octubre 2004” del Consell, tal com:
- Promoure l’excel·lència... tant individual com col·lectiva.
- Fer viables les indústries culturals.
- Estimular... les joves generacions...
Proposem com a complement que també es contemplin qüestions com ara les següents, que podrien servir per endegar noves actuacions més participatives i cohesionades socialment i cultural. Aquestes són:
1. Promoció cultural dels artistes. Creació de vies de participació i promoció dels artistes “afortunats”, menys coneguts i que la seva obra alhora tingui el valor suficient, artistes que no han tingut la sort d’estar descoberts per cap “agent”.
2. Promoció d’exposicions amb projectes itinerants. Crear-ne vies de “traspàs” o circulació mitjançant:
- Convenis amb galeries d’art.
- Convenis amb els Museus, per tal de que siguin més oberts i accessibles a l’artista “desconegut”.
- Establir quotes de participació amb avantatges fiscals.
3. Promoure fires no tant elitistes com les que hi ha actualment i que, mitjançant convenis amb el Departament de Cultura, les galeries d’art es comprometin a promocionar nous valors.
4. Donar suport a les entitats, associacions, institucions, etc., per tal de promoure congressos, seminaris, cursos de formació permanent, tallers..., que contribueixin a millorar la investigació i també formació dels formadors i transmissors de la cultura i l’art.
5. Implicació de la societat mitjançant l’articulació de circuits relacionats.
6. Establiment de connexions entre cultura-art-educació:
- Preveure espais de participació i incidència en el sistema educatiu.
- Donar recursos per tal que es puguin desenvolupar projectes culturals conjunts entre diferents institucions i organismes, el més àmpliament possible i que alhora arribin a tothom per sectors.
7. A nivell municipal i comarcal:
- Participació de les comunitats en la cultura mitjançant el centre educatiu per tal que aquest esdevingui quelcom més que un simple centre educatiu.
- Coordinació entre centres cívics i culturals i centres educatius amb ajuntaments i aquests amb els departaments.
- Crear xarxes d’intercanvi entre les diferents comunitats de diferents ciutats.
- Implicació de la comunitat educativa en la participació.
3. L’estructura de suport al funcionament del Consell que pot ser més eficient i l’actuació d’aquest organisme en el conjunt del territori de Catalunya.
Sobre el punt nº 5 del document, cal comentar que no tenim constància de que en garantir aquesta pluralitat esmentada, s’hagi consultat als centres d’ensenyament primari i secundari. No es pot perdre de vista que tant l’ensenyament primari con el secundari, sigui privat, privat concertat o públic, són els ensenyaments generadors de tots els estudis posteriors, els quals sí que han estat consultats, ja sigui directament o a través de les associacions que els representen.
D’altra banda, com a comentari al punt nº 6 del document , s’ha de dir que el consell ha de ser àgil i dinàmic, qualitats operatives que per fer-se efectives requereixen d’una certa independència i, alhora, d’una estructura organitzativa on les parts tinguin ben delimitades les competències, els objectius i les funcions. Dins d’aquesta estructura es podria comptar amb la col·laboració d’entitats, associacions i institucions que tinguin a veure amb la cultura – en el sentit ampli del terme- i també amb l’educació.
Comentari al punt nº 7 del document: la demanda cultural es produeix si l’individu té una formació integral, complerta. L’interès per les manifestacions artístiques, la capacitat de gaudir de la cultura i l’art com una activitat propera, habitual de la persona, i no com a un afegit simplement lúdic, rau en aquesta relació present entre cultura i educació.
Pel que fa a l’educació artística i visual, com ja em comentat abans, no ha estat ben cuidada en els diversos desplegaments curriculars últims.
Un objectiu imprescindible que millorarà la tasca futura i els resultats del Consell és aconseguir que l’individu conegui l’origen, les configuracions i els objectius implícits de les imatges i missatges que ens envolten, donat que això esdevé una eina indispensable per a la supervivència social i cultural de l’alumnat, que contribueix a la formació de la seva personalitat independent, reflexiva i culturalment competent.

Arriba
Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya

1. El document exposa correctament els topants de les polítiques culturals dels estats democràtics i constitueix un bon estat de la qüestió sobre els consells de les arts existents. En aquest sentit ens sembla un bon document introductori, amb el que rarament ningú hi estarà en desacord ja que no entra a concretar aspectes essencials del futur CCAC.
2. El document oblida de fer anàlisis diacrònica i sincrònica. Aquestes anàlisis són indispensables en la posada en marxa d'una nova instància pública. Així, d'una banda, el document no analitza els punts forts i els punts febles dels sectors culturals i artístics del nostre país. De l'altra, el document no esmenta els precedents de les polítiques culturals de la Generalitat de Catalunya des de la recuperació de la democràcia ni avalua els "consells" sectorials existents. Aquestes dues anàlisis resulten especialment rellevants a l'hora de definir la missió que serà encomanada al CCAC. Sense l’anàlisi de la situació ni l’avaluació de la història recent es fa difícil saber què aportarà el CACC per millorar la política cultural a Catalunya.
3. Sobre la missió del CCAC, ens sembla especialment important que "la demarcació del Consell es considera que hauria de ser la cultura en el seu sentit més ampli, transcendint fins i tot el que és propi de les competències tradicionals d'un Departament de Cultura" (el document ho esmenta així en el seu punt 7).
4. En aquest sentit, el document no especifica si el CCAC s’ocuparà només dels àmbits creatius i artístics del món cultural o si també s’ocuparà de les polítiques patrimonials.
5. Ens sembla pertinent de remarcar la importància que el CCAC aprofundeixi en la intersecció de les polítiques culturals i les d'altres àmbits afins com, per exemple, ensenyament, immigració, mitjans de comunicació, etc.
6. La democràcia cultural, o la relació entre cultura i ciutadania, hauria de constar explícitament com un dels objectius centrals del CCAC.
7. El CCAC hauria de constituir-se, també, com a instància que prengui el pols de les "tensions crítiques" de la cultura en la nostra societat, amb elements de participació ciutadana.
8. La creació del CCAC pot suposar un canvi radical en la gestió pública de la cultura. El document no permet formar-se una idea de quin paper jugarà en el futur l’actual Departament de Cultura. Ens sembla especialment crític definir el rol dels diversos organismes públics que operaran en el futur, doncs ens semblaria contraproduent generar duplicitats i incrementar innecessàriament les despeses de funcionament de la gestió cultural pública.
9. El CCAC hauria de tenir capacitat per reformular el funcionament de les grans institucions i consorcis culturals del país, amb l'objectiu d'aprofundir en la seva transparència, en la justa traslació del principi d'arms lenght que regirà el CCAC.
10. El document no esclareix si el CCAC serà un organisme consultiu o bé amb atribucions executives. Entenem que la majoria d’expectatives del sector cultural van en la direcció de donar-li competències en l’assignació de recursos públics.
11. Estem d’acord amb el principi de no quotes en la constitució del CCAC. Tanmateix ens sembla fonamental assegurar la representació i el desplegament territorial de les polítiques culturals públiques.

Arriba
Josep M. Prat

Volem agrair la remesa del document, en el qual descriviu el context i els resultats de les vostres consultes.
Estem d’acord amb les conclusions que heu extret d’aquesta primera fase de contactes. L’autonomia del Consell resocte a les configuracions polítiques del moment i les tendències econòmiques del sector és sense cap mena de dubte el gran objectiu a assolir i al mateix temps condició fonamental d’una institució d’aquesta mena.
Quedem a l’espera d’un nou document per conèixer l’evolució i desenvolupament del projecte que seguim amb interès.

Arriba
Àngel Mestres

1. Impressió general
El document entregat constitueix un bon inici per a començar una discussió sobre el Consell de Cultura i les Arts. El context general, i especialment la descripció dels mecanismes i funcions de altres Consells de les Arts en aquest sentit resulten altament significatius.
Tanmateix, això fa que ens trobem davant d’un bon document d’introducció a una discussió, i no d’un bon document per a establir crítiques, millores, adaptacions etc. El document no profunditza prou en el que són les funcions generals d’aquest Consell, quedant-se amb conceptes excessivament amplis, que malgrat ajuden a fer-se una primera impressió del que aquest Consell pot arribar a ser, no determinen prou les funcions com per establir una discussió realment profunda.
En paral·lel, el document anava acompanyat d’una carta on s’establien tres qüestions per tal d’establir els temes que més preocupen als responsables del Consell. Aquest fet ajudaria més a guiar les discussions si s’hagués centrat en altre tipus de qüestions on els participants poguessin dir més coses relacionades amb la pràctica habitual. Tal i com estan formulades, les preguntes fan més aviat referències a qüestions de caire administratiu i de la distribució de competències entre els diferents cossos de la Generalitat. Malgrat intentarem donar algunes recomanacions, el cert que el que proposarem té escàs valor, ja que només tenim una idea aproximada del organigrama i competències dels diferents estaments i per tant no podem oferir recomanacions molt impressionants.
2. Algunes observacions relacionades amb el document
1. Com hem indicat en la impressió general, caldria un grau de concreció més gran al voltant de les atribucions del Consell. Per exemple, al punt 7 del document es parla de “considerar la Cultura en el seu sentit més ampli, trascendint fins i tot les competències tradicionals d’un Departament de Cultura.” Aquesta indicació ens anima molt, però tenint en compte precisament l’enorme transformació que ha tingut el concepte de cultura en els últims anys, trobem que caldria definir amb molt més detall quin és aquest nou concepte de cultura. Estem parlant d’estendre’l a la indústria del entreteniment? O pel contrari, de l’ús social i inclusiu de la cultura? Les dues coses? O més aviat és tracta d’estendre el concepte d’”alta cultura” i incloure la cultura juvenil i popular? Algunes opcions semblen més raonables que d’altres, i certes extensions poden ser ideològicament o funcionalment incompatibles les unes amb les altres, de manera que caldria especificar millor aquest concepte de cultura.
2. Els punts recopilats al apartat 8 els trobem certament encertats, però trobem que són un acord de mínims per començar a pensar que hauria de ser el Consell de les Arts, i mai un caracterització final. Tothom estarà d’acord en què el Consell hauria de ser autònom, coherent i transparent. Defensar una posició diferent resultaria força estrany. Cal ser més precisos i plantejar característiques més concretes de com seria el Consell, característiques amb les que un estigui en acord o en desacord i facilitin el debat i la discussió.
3. De fet, facilitar la discussió és un tema clau. Se’ns podria criticar aquest document per no ser excessivament constructiu, però de fet no és una actitud buscada. Més aviat, ens trobem amb el problema de què resulta ser més constructiu amb un document que dona poc espai a la discussió. Potser és l’efecte buscat: trobar un marc general on ens trobem tots còmodes. Això està bé, però no està necessàriament enfrontat amb la idea d’ampliar les definicions de manera que siguin més operatives i resulti més fàcil entendre les funcions i competències del congrés, malgrat no puguem arribar a un acord total.
4. Un dels temes on la discussió pot activar-se és la qüestió del sistema d’avaluació d’experts (peer evaluation). Pensem que un sistema d’avaluació independent és una bona idea, però cal definir molt millor la composició, finalitat i capacitats d’aquest sistema d’avaluacions.
Imaginem que el sistema ve inspirat en el concepte de peer review d’utilització extensiva en el món acadèmic i la recerca, tant en ciències com en lletres. Ara bé, si la translació es vol fer literal, ens trobem aquí en un problema:
Per a l’editor d’una revista científica resulta relativament fàcil assignar un tema a un avaluador específic, ja que normalment els camps de coneixement estan molt especialitzats, i al mateix hi ha molts investigadors per tema, de manera que l’editor sempre un conjunt d’avaluadors per escollir independentment del tema i sap que els avaluadors són realment experts en el tema.
Això no sembla tan fàcil en el món de la cultura: un event o projecte cultural probablement entri en més d’un camp cultural a la vegada, es molt més difícil especificar el tema, a menys que parlem de festivals monogràfics i, sobre tot, no queda clar com es trobaran i assignaran els experts. Al món acadèmic és fàcil: cada revista o organisme té un enorme llistat de col·laboradors associats a certes matèries. Fins on nosaltres sabem, un llistat així no existeix a Catalunya.
Resumint: sí a un sistema d’avaluació d’experts, sempre i quan tinguem un llistat d’experts suficientment ampli i amb una definició clara de la seva experiència. En cas contrari, tornarem a l’assignació a dit tan comuna al món de la cultura.

Arriba
Claret Serrahima
Vice-president del FAD

Després d’analitzar allò expressat en el seu document, principalment un recull d’opinions, no voldríem tornar a opinar sobre elles. Les nostres opinions aniran en el sentit de començar a dibuixar un possible model de Consell de la Cultura i de les Arts. És evident, que l’esquema final del Consell serà una suma d’opcions i tendències diferents, tant sols voldríem aportar el nostre punt de vista.
Revisat el dossier apareixen dos models que poden conformar dos tipus de Consell:
1. Un Consell (òbviament independent) que és centre en el diagnòstic, l’anàlisi i la prescripció de polítiques culturals. Aquest model, tot i que té una gran influència sobre l’entorn de la cultura, ja que dibuixa les línies mestres per edificar futur, no deixa de ser una mena de Consell Assessor . És a dir, un ens consultor que el departament de Cultura tindria com a conseller. En aquest cas, ja en anteriors etapes polítiques hi ha hagut consells assessors, potser no cal doncs, donar-li la importància que sembla tenir el present projecte de Consell.
2. Un Consell (també obligatòriament independent) amb fons propis i per tant amb capacitat operativa alhora d’oferir ajuts i suport a l’activitat cultural i fins i tot a endegar iniciatives de caràcter públic. En aquest cas, la relació amb la Conselleria de Cultura pot esdevenir complexa, ja que es podrien produir fàcilment duplicitats. És a dir, qui subvencions què?
Bé, nosaltres apostem per la opció (b) tot i que incorporem la (a) en el só del Consell. Creiem imprescindible per a l’operativitat del consell, que compti amb fons propis, per tal de poder incidir directament en l’entorn cultural.
Alhora però, creiem que el Consell és la millor eina possible per a fer prospectiva en quant a línies de treball del Departament de Cultura.
Per tant, creiem que el consell ha de ser independent, operatiu i consultiu. La pregunta llavors és: quina relació estableix amb la Conselleria de Cultura? La nostra proposta és que el Consell de la Cultura i les Arts es centri en el futur i que el Departament de Cultura ho faci en el present i evidentment, en el llegat patrimonial. Concretament, creiem que el Consell hauria de centrar els seus esforços en potenciar futurs creadors, en promocionar plataformes de visualització de valors emergents, en potenciar la cultura de risc, la recerca especulativa, la investigació menys comercial.
Curiosament, en les opinions recollides no apareixen aquest aspectes, es parlava d’indústries culturals, d’exportació, fins hi tot de cohesió social mitjançant la cultura. És evident que tots aquests temes són força importants. Creiem que en aquesta línia seria desitjable una bona coordinació de l’Institut Català de les Indústries Culturals, del COPEC i fins hi tot d’establir relacions de treball amb Benestar Social. En tot cas, són atribucions més pròpies, al nostre entendre, del Departament de Cultura.
Tornant, però, al futur Consell de la Cultura i de les Arts, creiem que les paraules clau per definir el Consell són: risc, emergent, recerca, noves generacions. Per tant, els fons amb els que compti el Consell (apostem pel model alemany o francès, però sense excloure aportacions privades per aspectes específics), no han de destinar-se a consolidar realitats, no a preservar el llegat històric, no a subvencionar l’activitat ja existent, no al manteniment d’estructures museístiques o d’altra mena (teatres, filmoteques, fires, etc.).
Al contrari, s’hauria de crear sistemes eficaços de promoció d’autors, creadors, intèrprets emergents. Tindria que facilitar l’accés d’aquests valors de futur als sistemes de distribució/ exhibició. Hauria de propiciar la recerca mitjançant beques, centres d’investigació, plataformes d’experimentació, ampliació d’estudis, etc.
En aquest sentit, és important que el Consell vetlli per la qualitat de l’ensenyament de les disciplines artístiques i la seva relació amb els plans acadèmics generals. Cal implicar les formacions bàsiques amb la cultura contemporània.
El Consell que ens imaginem hauria de ser un pont entre les noves generacions, les noves propostes i els col·lectius més actius en definitiva la societat civil i la política cultural. És a dir, ser una mena de cantera del Departament de Cultura.
A més a més, tal com dèiem, el Consell hauria d’assessorar al Departament en tot allò que tingui a veure amb polítiques prospectives i per tant, marcarà l’actuació de la Conselleria en anys futurs, que llavors ja formaran part del present i que, per tant, serà territori propi del Departament de Cultura.
Aquesta és a grans trets la nostra proposta. És només això, una línia de treball que posem sobre la taula com a eina de discussió i reflexió.
Ja per acabar, com a membres de la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts, creiem que aquest col·lectiu s’hauria d’integrar de forma permanent, en el sí dels òrgans consultors del Consell de la Cultura i de les Arts. D’aquesta forma, es podrien aportar les propostes que des d’aquesta plataforma s’han treballat i evitaríem escenificar una confrontació del futur Consell abans, fins i tot, de la seva formació.
Una salutació cordial de part de tota la Junta Gestora,

Arriba
Hermann Bonnin (director de teatro).

Como miembro de la Plataforma de Cultura por el Consejo de las Artes, reconozco que el documento de Bricall respeta absolutamente el texto que elaboramos en el Castell de Sant Boi. Pero su propuesta responde a una voluntad de consenso, y eso tiene un riesgo: cualquier consenso presupone una falta de opción valiente y profunda, que es lo que necesita la cultura de este país. El consejo debe estar completamente a salvo de las injerencias de los grupos políticos, aunque, por supuesto, debe estar sometido al estricto control del Parlament de Catalunya. Bricall ha declarado que a la cultura catalana le falta ambición; creo que eso no es cierto en términos individuales, pero que sí le falta ambición como colectivo. El Consejo de las Artes, que debe tener plenas competencias, es la posibilidad para dar forma a la ambición colectiva. A partir de aquí debe abrirse un proceso de negociación con el mundo de la cultura.

Arriba
Antoni Marí (escritor)

En líneas generales las consideraciones de Bricall me parecen muy adecuadas. Creo que es absolutamente necesario que el Consejo de las Artes tenga plena autonomía respecto a las instituciones y a las presiones de todo tipo que pueda recibir. Pero también creo que eso será muy difícil porque en Cataluña no tenemos referentes, no tenemos tradición, y creo que las instituciones querrán intervenir. Tampoco creo que sea tan difícil conseguir la autonomía siempre y cuando los miembros tengan la dedicación y la excelencia que así lo permita. Pero en cualquier caso, de entrada, creo que no podemos más que darle nuestro voto de confianza, es algo que debe respaldarse, ya veremos cómo se concreta.

Arriba
Marta Carrasco (coreógrafa)

Cualquier intento de que haya un cambio respecto a la política cultural y sus carencias me parece positivo. Considero que la intención es muy buena porque las políticas hasta ahora han sido inexistentes, pero tengo varias dudas. Para empezar, me hago un lío con tantas siglas, el ICAC, el CCAC, el ICIC, y me gustaría saber qué relación van a tener entre sí estos organismos. Y lo que más me preocupa es el sistema de elección de los miembros del consejo. Considero imprescindible tener la plena certeza de que serán personas con criterio objetivo, amplitud de miras y honestidad. No sé si será posible encontrar a 14 personas así, las carencias que hemos vivido hasta ahora han quemado a mucha gente. Si cada uno va a barrer para su casa o impera de nuevo el amiguismo, estaremos como siempre.

Arriba
Vicenç Altaió (animador cultural)

El documento me parece muy positivo. Desde que tenemos democracia ha habido varios intentos de cear comisiones asesoras con objetivos diversos, siempre sin capacidad ejecutiva: en todos los casos dejaban en manos de la política las tareas de gestión. Ahora se presenta una nueva vía, porque se plantea que el consejo sea a un tiempo asesor y ejecutivo, independiente y dependiente. Es un híbrido, algo que considero muy posmoderno, porque hace una fusión de la iniciativa individual y el papel de la política, que hasta ahora estaban en colisión. Pero nadie debe esperar que el consejo sea la panacea, hay que contemplar su papel con mucha humildad.

Arriba
Daniel Fernández (editor)

Siempre se ha dicho que los países con una cultura más fuerte son aquellos que carecen de Departamento de Cultura. No estoy ni a favor ni en contra del consejo, pero suena a dirigismo aristocrático de la cultura. De modo que, como ocurre siempre, todo dependerá de quién lo componga y de cuáles sean sus competencias.

Arriba
Daniel Giralt-Miracle (crítico de arte)

El documento es ponderado y racional. Personalmente, temía que se inclinara hacia el conductismo total, y creo que se ha pensado desde la pluralidad y que es un texto abierto y de consenso. Pero mi temor es que los intereses políticos lo desvirtúen, cuando el consejo demanda independencia a la hora de pensar, administrar y gestionar los recursos. En cuanto al texto, creo que por fin se ha elaborado un documento con autoridad moral, que enfatiza que el problema más grave no es la gestión de la cultura, sino la falta de ambición e iniciativa. Desearía que el consejo creara la confianza de saber que no habrá sectarismo, que nuestra cultura será pensada de forma plurianual. Falta por saber qué fuerza tendrá y cuál será su coordinación con organismos como el ICAC.

Arriba
Rosa Vergés (cineasta)

Era algo necesario y puede dar un impulso consensuado a una serie de cosas que están al margen, y observar la cultura desde un punto de vista desde el que nunca se mira. Lo que más me interesa del documento es la parte relativa a la alfabetización artística de la sociedad, que es algo que nos hace mucha falta, un derecho que no se ejerce con suficiente contundencia. El hecho de que la cultura esté más desligada de las cuestiones administrativas o políticas puede ayudar a impulsarla.

Arriba
Carme Laura-Gil (política de CiU)

Todos los partidos políticos propusimos que se creara el consejo, por lo que en este punto el consenso es total. La propuesta de Bricall es la de un ente menos autónomo de lo deseado porque ha tenido que encajar su propuesta en los márgenes que el mismo Departamento de Cultura le ha marcado.

Arriba
El món de l‚art reclama la creació d‚un Consell de les Arts de Catalunya

NOTA DE PREMSA DE L'AAVC

Els màxims responsables de diverses institucions públiques i privades del sector de l‚art contemporani a Catalunya recolzen el 'Manifest per a un Consell de les Arts de Catalunya', la proposta que el passat 17 d‚octubre 2004 va presentar públicament l‚Associació d‚Artistes Visuals de Catalunya.

Presidents de les associacions professionals i entitats cíviques dels diversos sectors de l‚art (creadors, galeristes, crítics d‚art), directors dels principals museus, centres i espais d‚art, i els directors i degans d‚ escoles i facultats de Belles Arts d‚arreu de Catalunya han subscrit el document que proposa la creació d‚un nou organisme, el Consell de les Arts de Catalunya, que s‚encarregaria de dissenyar i gestionar la política cultural i administrar bona part dels recursos i les competències de l‚ actual Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La proposta ˆllançada en ocasió de l‚inici de la campanya de les eleccions al Parlament- insisteix en l‚aprofundiment de la democràcia, va dirigida a les forces polítiques i reclama la transferència de plens poders i competències a un nou organisme que estaria format per experts independents del món cultural i de les humanitats escollits pel Parlament a proposta dels interlocutors culturals i socials. La iniciativa està inspirada en les experiències dels Arts Councils dels països anglosaxons i escandinaus i pretén instaurar un nou marc de gestió cultural basat en el respecte a l‚ autonomia de la cultura i de les arts. Els impulsors d‚aquesta iniciativa aspiren a protegir el foment de les arts del dirigisme, la ingerència i la instrumentalització partidista.

El passat 20 d‚octubre l‚AAVC es va dirigir per carta als cinc candidats a la presidència de la Generalitat i, fins el dia d‚avui, els únics que han contestat són Pasqual Maragall i Joan Saura. Ambdós polítics es mostren favorables a la creació d‚un Consell de les Arts. Els partits d‚esquerra, PSC-CpC, ERC i IC-V, recullen en els respectius programes la proposta de creació d‚un Consell de les Arts sense definir el grau de competències. Convergència i Unió proposa un organisme assessor i el PP no es pronuncia. Els impulsors del manifest van més enllà i reclamen un organisme amb plens poders i autonomia.

La instauració d‚un Consell de les Arts, exigiria l‚aprovació d‚una Llei que ˆsegons els impulsors- hauria de consensuar-se entre totes les forces polítiques amb representació parlamentària per tal d‚assegurar la seva continuïtat en el temps.

En les properes setmanes, l‚AAVC vol obrir un debat amb els diversos sectors de la Cultura i dels interlocutors socials amb l‚objectiu d‚establir un compromís amb la nova majoria parlamentària sorgida de les eleccions del 16 de novembre.



Relació d‚adhesions al 'Manifest per un Consell de les Arts de Catalunya'

Associacions professionals: Josep Bracons, president de l‚Associació Catalana de Crítics d‚Art Carlos Duran, president d‚Art Barcelona Paula Jiménez de Parga, directora de VEGAP ˆ Catalunya Maria Rius, presidenta de l‚Associació Professional d‚Il·lustradors de Catalunya Alejandro Sales, president de l‚Assoc. de Galeries Independents de Catalunya Antoni Tàpies, president d‚honor de l‚Associació d‚Artistes Visuals de Catalunya Norbert Tomàs, president de l‚Associació de Fotògrafs Professionals Francesc Torres, president de l‚Associació d‚Artistes Visuals de Catalunya

Museus, centres i espais d‚art:: Ferran Barenblit, director del Centre d‚Art Santa Mònica, Barcelona Manuel Borja-Villel, director del MACBA Anna Capella, directora del Museu d‚Art de l‚Empordà, Figueres Iván de la Nuez, director de La Virreina/Exposicions, Barcelona Nuria Enguita, Cap d‚exposicions de la Fundació Antoni Tàpies, Barcelona Xavier Gil, director del Centre Cultural Tecla Sala de L‚Hospitalet de Llobregat Rosa Maria Malet. Fundació Joan Miró, Barcelona Manuel Olveira, director d‚Hangar, Barcelona Magdala Perpinyà, coordinadora de la Fundació Espais, Girona Glòria Picazo, directora del Centre d‚Art Contemporani La Panera, Lleida Miquel Tàpies, director de la Fundació Antoni Tàpies, Barcelona Rafael Tous, president de la Fundació Rafael Tous ˆ Metrònom, Barcelona

Entitats: Sergi Aguilar, president de la Fundació AAVC Miquel Bardagil, president d‚H Associació per a les Arts Contemporànies, Vic Juli Capella, president del Foment de les Arts Decoratives

Escoles, facultats: Jordi Bartrina, director de l‚Escola d‚Art d‚Olot Jordi Cerdà, degà de la Facultat de Belles Arts de Barcelona Marià Dinarés, director de l‚Escola d‚Arts i Oficis de Vic Claudia Giannetti, directora del MECAD, Barcelona Jordi Montero, director de l‚Escola d‚Arts Aplicades i Oficis Artístics „La Llotja‰ Marta Pallarés, directora de l‚Escola Municipal de Belles Arts de Lleida Oriol Pibernat, director de l‚Escola EINA, Barcelona Xavier Serra, director de l‚Institut Universitari de l‚Audiovisual (UPF), Barcelona. Josep Maria Vidal, director de l‚Escola La Massana, Barcelona

Arriba
Daniel Bonaventura

Ni poders executius, ni capacitat per assumir part de l´aparell administratiu del Departament de Cultura. Res de res. El Consell de la Cultura i les Arts neix com una entitat decorativa. Com aquests gerros de mire´m i no em toquis que encara hi ha a tantes cases. Una vegada més, l´aspiració popular de participar, de democratitzar les estructures del poder, ha quedat tallada de soca-rel. No fos cas que es veiés qüestionada la jerarquia i l´autoritarisme dels partits polítics. Curiosament, Florenci Guntín, el mateix que va contribuir a dissenyar el programa electoral de cultura del PSC, l´impulsor d´un Consell de les Arts que havia de substituir el Departament de Cultura, és el que ha quedat més frustrat. El PSC sempre podrà dir que ha complert amb els seus compromisos electorals, però hom té la impressió que aquests li feien més nosa que servei.

Arriba

Ara TV


e-barcelona TV



Buscar Google
Búsqueda

Llenguatge
Idioma preferido:


Traducció
interNOSTRUM
interNOSTRUM

Recomanats
Cultura de Base · FAD. Xarxes d'Opinió ·  Hamaca ·  ypsite/blog  · A-Desk.org · De La Nuez/blog  ·  Hangar  ·  Associació d'Artistes Visuals de Catalunya (AAVC)  ·  e-valencia.org  ·  e-sevilla.org  ·  Technologies To The People  ·  irational.org  ·  Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya  ·  Culturas de Archivo  · 

"Fòrum Consell de les Arts"
Plataforma de la Cultura per un Consell de les Arts de Catalunya
Document nº 2 (març 2005)
Document per a l’establiment del Consell de la Cultura i de les Arts a la Generalitat de Catalunya ' (pdf)

Avui

La situació dels artistes visuals a Catalunya

Descarga gratuita

Temas

Categorías